EXPOSICIÓ
RETRATS
Retrats, un art relacional
Segons Nicolas Bourriaud en el ja clàssic assaig Una estètica relacional, l’art ha estat
sempre relacional en graus diversos, és a dir, factor de socialització i
fundador de diàleg. Una de les virtualitats de l’art és el seu poder de
“reliance”, terme reprès del sociòleg Michel Maffesoli. “Reliance” de relligar
més que de recol·lectar, és a dir, de vincular més que d’ajuntar. Una obra
d’art no té una funció útil a priori, no pas perquè sigui socialment inútil
sinó perquè està disponible, flexible “a una tendència infinita”: és a dir que
es consagra al món de l’intercanvi, de la comunicació. L’obra suscita trobades
i reunions, gestionant la seva pròpia temporalitat.
A la sèrie Retrats es relaten les relacions que al
llarg dels anys la ceramista Mia Llauder ha anat construint amb persones que
l’han influenciat, amics, coneguts, que han anat modelant la seva vida amb
experiències bones i dolentes però que l’han marcat, fins quan han estat una
coneixença d’un moment. Així, les escultures ceràmiques de
Mia LLauder a la sèrie Retrats són un
art relacional almenys de tres maneres diferents: ho són morfològicament, per
la naturalesa articulada de peces modulars que lligades entre elles generen
estructures relacionals; ho són sentimentalment, perquè cadascuna d’aquestes
escultures és el retrat d’una relació humana que ha creat lligams emocionals i
relligat les experiències vitals estructurant el ser de Llauder amb el dels
altres; ho són socialment, perquè en exposar-se i fer-se púbiques s’han
socialitzat però endemés gràcies o por mor del seu caràcter articulat, s’han
desplegat i desenvolupat amb el visitant construint, construint-se, junts.
Ja fa temps que les escultures de Llauder es configuren a
partir de l’enllaç de mòduls. Peces de porcellana que es van repetint, que
venen del passat i es retroben més tard. Elements que s’han anat fent al llarg
dels anys que s’han incorporant a un mostrari d’unitats bàsiques que Llauder
guarda en una calaixera de tipògraf i que com les lletres de plom d’un
grafista, va concatenat, alineant per escriure els seus relats. D’aquesta
manera, com diu la ceramista, “en qualsevol moment puc construir”. Només que
ara, en aquesta sèrie les unitats de base han perdut protagonisme per cedir-lo
a les relacions que les lliguen. En peces anteriors, els lligams eren
subsidiaris, de color blanc imperceptible, com a base o suport ubicats darrera,
amagats dins les porcellanes, estaven supeditats a l’element individual. Ara,
molt al contrari, els vincles són el motiu principal. El color vermell els ha
donat cos i les línies que generen connectant els elements primaris fan un
dibuix que és, de fet, el tema.
No deu ser casual que a les obres d’aquesta sèrie, al
representar relacions humanes, les lligadures d’enllaç dels mòduls de
porcellana s’hagin convertit en protagonistes. Perquè l’important no és el que
són les persones en si mateixes (si és que la identitat pot tenir una
naturalesa absoluta) sinó el que construeixen quan es troben i intercanvien. Els
retrats de Llauder no poden ser altra cosa que constructius. Si Llauder fos escriptora
es diria que en aquestes darrers treballs s’ha concentrat en crear una sintaxi,
més que no pas en perfer un alfabet. Ha inventat tots uns mecanismes de
generació de frases que li han permès definir el seu propi llenguatge.
Anna Pujadas
Professora de Teoria i Història del Disseny a EINA,
Centre Universitari de Disseny i Art adscrit a la UAB
fotos d'Aina Serra, Pep Llauder i Cristina Villa.
